EL CAGANIU I ELS SEUS GERMANS. (1r premi)
Una vegada hi havia una parella de caderneres que van fer un niu a una
mimosa de Miravall.
Al cap de poc temps, dels ous que havien covat la parella d’ocells amb
tant d’amor, en van néixer tres caderneretes molt eixerides.
El niu feia goig de mirar: es veien tres caparrons, amb les boques
badades, esperant el menjar que els seus pares els portaven.
Els pares ocells no paraven en tot el dia de fer camins, carregats amb
mosques, mosquits i altres aliments que agradaven als seus fillets.
De moment, tot anava bé. Els ocellets anaven creixent i els pares només
tenien feina a atipar-los i a vigilar que uns gatots que hi havia per allà no
se’ls mengessin. Al cap del dia acabaven molt cansats, però eren molt feliços
perquè veien fet realitat tot el que havien somiat: un niu molt ben fet, amb
els fillets que tots dos havien portat al món.
Tot anava seguint bé, però la tranquil·litat d’aquell niu i d’aquells
pares, començava a estar en perill. Els ocellets menjaven tant que cada dia eren
més valents i més trapelles i no s’estaven mai quiets. Gairebé no cabien en el
niu. Els pares els van ensenyar a fer moure les ales i els van explicar molt bé
com ho havien de fer per volar. Amb poques explicacions en van tenir prou, ja
que eren molt espavilats.
Per fi va arribar el gran dia. Era una tarda d’estiu, feia molta calor i
els tres ocellets estaven xops dintres del niu de tant suar per culpa de la
calor que tenien. Els seus pares els van dir:
-Mireu, ja teniu edat de començar a volar i avui és un bon dia, ja que
no fa gaire vent i podreu volar molt bé.
Cada dia el pare els explicava coses de la vida,... i la mare els va fer
les últimes recomanacions sobre com havien de fugir dels perills, sobre els
insectes i llavors què havien de menjar i sobretot com havien de tornar a casa.
Els petits ocells, molt contents i refilant sense parar, van començar a
moure les ales i a sortir del niu tot volant. Avançaven a poc a poquet però amb
molta seguretat. Els seus pares se’ls miraven bocabadats mentre ells volaven en
direcció a ponent, on la claror del sol els pintava d’un color daurat, que
acabava de fer més bonica aquells primera volada.
Mentre la parella, ben abraçadeta, estava mirant emocionada tot això que
us explico, van sentir un piu-piu que sortia del seu niu. Hi van mirar i quina
sorpresa!, van veure que el més petit encara no havia tingut forces per volar
com els seus germans i s’havia quedat al niu.
El pare li va dir a la mare:
-Jo hauria jurat que havien marxat tots tres.
La mare li va respondre:
-Jo també.
Però després li va confessar que quan van marxar tenia els ulls tant
plens de llàgrimes que gairebé no veia res:
-No m’estranya que hem descomptés.
Mentre miraven el Caganiu es van dir:
-Encara no hem acabat la feina!
Clàudia Margenat, 2n ESO D
LA CAIXETA DE MÚSICA (2n premi)
Tot va començar una tarda de primavera solellada mentre el meu pare i jo
observàvem les aigües del mar mediterrani des de la terrassa de casa. Tot
semblava tranquil, però a mi em rondava una incògnita pel cap, des de feia estona
que em preguntava que devia ser aquell objecte rònec que des de sempre havia estat allà posat i,
que sincerament, mai ningú li havia fet ni cas. Així doncs, decidida a resoldre
la meva incògnita, vaig preguntar-li al pare:
-
Pare, què és allò?
Suposo que, per la meva evident cara de sorpresa, ja que era una nena de
5 anys del segle 22 que mai n’havia vist cap, em respongué tot rient : Això és
una caixa de música, Mireia.
I jo, com la majoria de vegades, no en vaig tenir prou amb aquella
resposta tan convencional i tota
encuriosida vaig dir-li:
-
I per què la guardem si és tan vella?
Llavors ell em respongué: perquè aquesta caixa de música tan vella conté
una gran història -va dir misteriosament- i sense jo preguntar-li, me la va
començar a explicar.
Encara ara me’n recordo, eren les cinc de la tarda i ens hi vam estar
fins que el sol es va pondre. Va començar dient-me:
Mireia, l’any 1936 moltes famílies van marxar a altres països, fugint de
la Guerra Civil Espanyola. La majoria van ser deportats a llocs sense cap mena
de luxe però per sort, la mare de la teva àvia tenia uns amics a París que li
van poder deixar un pis al qual es van mudar ràpidament.
Quan van arribar al pis nou , la teva àvia corregué emocionada per veure
el que des d’aquell moment seria la seva nova habitació, a l’entrar-hi, per la
seva sorpresa, hi trobà una petita caixa de música.
La majoria de persones, n’estic segur, l’haurien llençat, no els hi pertanyia, però ella no ho
va fer. Des d’un principi, sense saber per què, hi va tenir un lligam especial,
era com si ja fos seva, ens explicava ella quan érem petits.
I sense donar-se’n conte hi va anar posant tot allò important per ella.
El temps va anar passant i la Matilda es va anar fent gran omplint de records
la seva caixa, tot anava bé. Però de sobte, un dia que aparentava ser normal,
va resultar un canvi radical de la seva vida, el 3 de juny de 1942 uns homes
armats picaren a la porta de casa seva i se’ls emportaren, no sabien a on
anaven però, ella va ser a temps d’agafar la seva caixeta de música.
A la fi d’un llarg viatge els va semblar que el tren en què viatjaven es
parava, ja havien arribat. En principi no veien res però a mesura que anaven passant
els moments a tots els semblava que els havien portat a, un camp de concentració
alemany.
Allà, ella i els seus pares s’hi estigueren molt de temps, malvivint i sense
cap mena de comoditat. Comparat amb Paris era una tortura, però al final amb
les ganes de viure en van aconseguir sortir.
La Matilda amb vint anys continuava conservant la seva caixa de música,
ara també amb els records del camp, que no eren gaire bons, però segons el que
deia ella, no hem d’oblidar els mals moments, perquè aquests són dels que s’aprèn.
Va conservar aquella caixa de música fins que un bon dia va veure que ja
no li pertanyia, que ja no tenia sentit que aquella caixeta continués sent seva
i ens la va donar a nosaltres perquè hi poséssim totes aquelles coses
importants, tal i com va fer ella.
Quan el pare em va acabar d’explicar aquella història no sabia que dir,
només tenia ganes de continuar amb aquella bonica tradició familiar que tan em
va captivar.
I des d’aquell dia hi guardo tots els meus petits i grans tresors.
Júlia Olaria, 2n C
DOLÇA MEL (3r premi)
En
Josh, era un noi corrent, totalment normal. Era bastant popular, ja
que jugava a la lliga de futbol americà, i no se li donava pas
malament. La seva vida, seria perfecte, si no fos pel fet, de que un
noi de 18 anys repetidor, l'apallissés a ell i a tots als de
l'equip. Es deia Tom, tenia el cabell ros curt, uns ulls blaus
gèlids, i era gran, musculós, i un expert del judo.
Aquella
tarda, en Josh, va anar amb el seu pare a veure una casa que anaven a
comprar. Aquesta, sempre havia sigut d'una família. Durant
generacions, va ser de la mateixa família, però ara, la neta del
nét del primer propietari, l'havia posada en venta.
La
casa, encara contenia alguns objectes personals que la mestressa no
s'havia endut. Entre un d'aquests objectes, en Josh, va veure un
petit pot de porcellana. El va obrir, i a dins, hi contenia un líquid
espès i grogós. El va tastar, i era dolç. Era mel. Va decidir
endur-se el pot i posar-se'l a la butxaca, per si després tenia una
mica de gana.
Llavors,
la seva mare, el va renyar, dient-li que aquells objectes no els
podia haver tocat, i ell, se'n va anar enfadat. Va sortir corrents
de la casa, i va xutar una pedra, que va resultar que se'n va anar
tant i tant lluny, que no la va veure aterrar. En Josh, era un noi
alt i esvelt, però no tenia la força suficient com per haver fet
aquell gest. Va provar altre cop, a veure si era veritat que de sobte
havia tingut tanta força, i ho va provar donant un cop de puny a un
cotxe. Aquest, al moment del contacte amb en Josh, es va fer miques.
En
Josh, no savia que li estava passant, pero al cap de cinc minuts, va
tornar-ho a intentar, ja que li semblava fascinant. Aquest cop, però,
tornava a tenir la mateixa força que sempre.
Es
va asseure al terra, pensant quins canvis havia realitzat per a tenir
tanta força, i per un moment, se li va acudir, que era la mel, ja
que no podia haver sigut res més. Va tornar a provar la mel, i un
cop després, va comprovar la seva hipòtesis. La causant de tota la
seva força, era la mel, però el problema, era que només durava una
pocs minuts.
Va
prometre's a si mateix, que es guardaria la mel, per les ocasions
realment necessàries.
L'endemà,
en Tom, es va tornar a ficar amb ell, però en Josh sentia que ja era
hora d'acabar amb aquesta història d'una vegada, i va decidir
plantar-li cara. Quan en Tom l'anava a pegar, ell va saltar i va dir:
-'Aquí no té gràcia que ens barallem. No ho veu ningú, i tú no
em pots humiliar davant de ningú. Fem una cosa, demà a les 17:00,
tu i jo ens les veurem les cares al gimnàs, i farem un combat de
judo. Si ets prou valent com per atrevir-t'hi, ens veiem allà.'
En
Tom estava sorprès, però li encantava la idea d'esclafar a en Josh.
El que no sabia ell, era que amb la mel,no el venceria mai.
L'endemà,
de camí cap al gimnàs, en Josh va presenciar un accident. Un cotxe,
va xocar amb un camió, i la conductora, estava xisclant i demanant
ajuda als quatre vents, ja que el cotxe estava a punt d'explotar. A
en Josh, se li va acudir fer servir les seves últimes gotes de mel
per a salvar a aquella pobre dona, però va tenir molt present, el
fet de que si l'utilitzava en aquell moment, en Tom l'esclafaria com
a una formigueta.
Tot
i així, en Josh, va preferir utilitzar-la en aquell instant, així
complint la promesa que s'havia fet ell mateix. Es va menjar les
últimes gotes de mel, i tot seguit, va obrir la porta molt
fàcilment, deixant així una sortida a la pobre senyora. Quan li va
veure la cara, li va resultar bastant familiar.
Ara,
era hora d'anar a enfrontar-se amb el temut Tom, però quan va
arribar, es va trobar a en Tom plorant per telèfon. Quan va acabar
la seva conversa, va córrer cap a en Josh.
En
aquell moment, en Josh se sentia aterrit, però sorprenentment, no el
va pegar, sinó que el va abraçar, i amb un petit fil de veu que li
quedava, va dir: -'Gràcies per haver salvat a la meva mare.'
Alba Mora, 2n B
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada