dijous, 28 de maig del 2015

Fase territorial dels Jocs Florals Escolars de Catalunya

El passat dijous dia 21 de maig les alumnes Júlia Olaria i Elena Serrano de 2n d'ESO i, d'altra banda, Judith Botifoll, Carlota Funes, Mercè Gil, Giulia Ramirez, Clara Roquerols i Marta Torruella van assistir a l'acte de la fase territorial dels Jocs Florals Escolars de Catalunya a Mataró. Totes elles havien estat preseleccionades en aquesta semifinal per representar la zona de Maresme-Vallès Oriental a la final nacional a Barcelona. Els propers dies publicarem els textos que van escriure i podreu disfrutar amb ells. Moltes felicitats a totes!

Foto de família de les seleccionades, representants del nostre centre.

Durant l'entrega dels premis de la categoria E.

Durant l'entrega dels premis de la categoria F.

Durant l'entrega dels premis de la categoria F.

dilluns, 18 de maig del 2015

Entrevista a Anna Navarro, de 2n de BAT

L’Anna Navarro ha guanyat el premi de la Societat Catalana de Química, i li van donar un accèsit. Ara podrà fer una estada científica durant l’estiu a qualsevol universitat catalana amb uns diners assignats.
Va fer un treball de recerca sobre la síntesi d’un anticoagulant. Va haver de fer diferents proves que consistien en analitzar un anticoagulant que és un medicament perquè la sang no coaguli tant. Al treball hi desenvolupa el tema de la sang, la coagulació i com interaccionen els medicaments dins de nosaltres. Llavors al laboratori va haver d’analitzar-ho. Ho va fer a l’institut amb ajuda de la professora Eva Rodriguez que era la seva tutora del treball de recerca i amb ajuda d’ unes pautes que li va proporcionar la seva tieta, que és química. Com a l’ estiu no li va acabar de sortir bé tota la part pràctica, ho va haver de fer el setembre.
 Diu que tot el treball que ha fet ha valgut la pena ja que sempre reconforta que algú valori la teva feina i ara tindrà l’oportunitat de fer una estada científica.

Gràcies i felicitats Anna!

Ella és l'Anna, feliciteu-la si la veieu.

dimecres, 13 de maig del 2015

Guanyadora, modalitat short videos.

Concurs Sant Jordi 2015, vídeo guanyador de la modalitat short videos de l'alumna Ya Xue García Navarro (1r d'ESO A)


dilluns, 11 de maig del 2015

Guanyador cançó en anglès de 2n d'ESO

Aquí teniu la cançó guanyadora de la categoria d'anglès de 2n d'ESO.
La guanyadora és l'Elena Serrano de 2n C.
El professor Héctor Tirado s'ha encarregat d'arranjar-la i musicar-la. Gaudiu-ne!

dijous, 7 de maig del 2015

Guanyadors llegenda 4t d'ESO castellà



(1r premi)

En un pequeño pueblo entre las montañas, que aglutinaba tres masías, extensas tierras y un río, vivía una familia de humildes payeses, que no andaban bien económicamente, con sus hijos.
María, la madre, se despertaba cada mañana temprano e iba a dar de comer a las gallinas, a las vacas, a las ovejas y a los cerdos; mientras que Juan, el padre, preparaba el desayuno para toda su familia. Cuando sus tres hijos despertaban, desayunaban juntos y, más tarde, la madre iba a trabajar en el campo, el hombre se quedaba limpiando y ordenando la casa, y Miguel, Tulio e India iban a jugar.
Un 9 de agosto, Tulio había preparado una excursión al río, y los tres hermanos seguían su curso hasta llegar a una pradera dónde había un pequeño lago, el cual al fundirse su color con el del cielo creaba un precioso efecto. Estaba rodeado de colorida vegetación y había un columpio en el medio de este maravilloso campo.
India se acercó al lago a lavarse la cara y las manos con el agua cristalina y purísima. Eso hizo que ese día, después de dicho “ritual”, viera una especie de isla minúscula con una puerta de piedras superpuestas en el medio de ese lago, que daba paso a una pequeña cueva. Así tan rápido como lo vio, decidió contárselo a sus hermanos. Tulio, quien no carecía del don de aventurero, decidió acercarse, pero Miguel, el más previsor de todos, le advirtió del peligro que eso suponía.
India, la más delicada y pura, quiso ir sin más dilación, así que se dobló un poco las mangas y los pantalones y empezó a entrar lentamente. Pero de pronto se empezó a escuchar un gran ruido y tres grandes rocas que rodeaban la isla empezaron a salir de dentro de la laguna.
La chica se dirigió a la que tenía más cerca y descubrió en su centro una <T> escrita con profundidad. Le pidió a Miguel que fuera a ver otra y, en su centro, había una <M> escrita de la misma forma. India le pidió que se alzara en ella, y a Tulio, que se pusiera enzima de la <T>. Fue a por la última roca, y como suponía, había una <I> grabada en ella. Se puso encima.
Las rocas empezaron a acercarse con un ritmo rápido hacia la isla, y los niños, con una mezcla de sentimientos, se encontraron en ella. La puerta de la cueva se abrió y de ahí empezaron a salir unas bellas mariposas blancas, con un vuelo suave y delicado. Seguidamente cayeron unos pétalos dorados y otros blancos hacia el agua, y otros se quedaron en el suelo de la espectacular cueva.
Finalmente, cuando la magia se acabó, decidieron entrar. Pero su máxima sorpresa fue entrar y ver ese enorme cofre lleno de oro, que no dudaron ni un segundo en dar hasta el último céntimo a sus padres, ya que su pobreza hacia que hubieran de trabajar cada día para poder tener un pedacito de pan para cenar.
Volvieron a su casa. Al llegar, les contaron la mágica aventura a sus padres y seguidamente les dieron todo el oro. Sus padres, llorando de la emoción, estaban tan agradecidos que decidieron ir de inmediato a verlo todo.
Tal fue su sorpresa al llegar y ver la cueva derrocada y el lago sin las tres piedras con sus iniciales. Pero sabían que sus hijos estaban diciendo la verdad, así que se arrodillaron y dieron las gracias al lago por salvarlos de su pobreza. Y juraron que, para mostrar su agradecimiento, volverían los cinco al menos una vez por semana.
Se dice que en ese lago quedaron sus almas para siempre, y que es por eso que es visitado por las mariposas blancas cada 9 de agosto. Es cierto que hay una montaña de piedras en el medio de este lago, y se cuenta que  las monedas que se pueden apreciar en su fondo son las que cayeron del gran cofre ese día. Algunos, incluso, dicen haber visto alguna piedra con una <T> en su fondo.
Yo no lo he visto, pero sospecho que es cierto. Mi abuelo Tulio me lo contó ayer, 9 de agosto.

                                                                                                       Alba Martos, 4t A

Dia de la Ciència a l'INS Vilamajor

En motiu del dia de la ciència, el passat dimarts 5 de maig els alumnes de 3r d'ESO van preparar i mostrar una sèrie d'experiments a la zona dels mòduls per tal que els alumnes de 1r d'ESO poguessin observar-los i realitzar-ne una petita memòria. Eren realment curiosos i molt divertits.

dilluns, 4 de maig del 2015

Visita dels alumnes francesos, per Sara Villà.

ESTRANGERS A L’INSTITUT
El dimarts 28 d’abril a les vuit del matí a l’INS Vilamajor es respirava un ambient diferent, de nervis i ganes de conèixer a gent nova. Aquell dia rebríem als estudiants de castellà de Doué-la-Fontaine, França, i tots en teníem moltes ganes.
La primera hora de classes va transcórrer amb normalitat i, fins i tot, massa lenta, mentre esperàvem l’hora de conèixer-los. Per fi, a les nou del matí, tots els que fem optativa de francès de 3r d’ESO vam baixar de la nostra classe al menjador de l’escola. Un cop tots allà, vam esperar a que els alumnes francesos entressin i ens vam asseure. El director va fer una petita explicació, i els hi va donar la benvinguda. Aleshores, tots vam començar a menjar dels pastissos que nosaltres (els de la optativa de francès) havíem preparat. Va ser una mica estrany aquella estona, perquè entre nosaltres no ens coneixíem pas, i el diferent idioma no ajudava. I a les deu  vam tornar a les nostres aules, deixant als francesos amb els alumnes de 4t d’ESO que els hi ensenyaven l’institut.
Després, a l’hora del pati estàvem tots junts. En la mitja hora que va durar, ens hi vam poder apropar i xerrar una mica, encara que no gaire, perquè hi havia problemes de comunicació. A la següent hora després del pati ens vam ajuntar tots (els d’optativa de francès i els francesos) al gimnàs, i ens vam asseure en rotllana per fer-nos preguntes entre nosaltres. Primer de tot, tots vam dir els nostres noms i tot seguit vam començar amb les preguntes. Els francesos ens havien de preguntar en castellà i nosaltres en francès. Va ser complicat, ja que el nivell d’idioma d’uns i altres no ajudava, però vam riure i vam passar una bona estona. Ja passada mitja classe, ens van organitzar en petits grups i ens van deixar parlar entre nosaltres i conèixer-nos. En el grup que em va tocar hi havia dos nois i, la veritat, és que no tenien massa interès en parlar amb nosaltres per molt que nosaltres ens hi esforcéssim, però més tard van venir dos més i ens vam unir a un altre grup i tots eren molt simpàtics i amables. S’ha de dir que no sempre s’han de tenir en compte tots els tòpics i típics sobre la gent de diferents països, perquè et pots sorprendre.
De les dotze i mitja fins a les dues i mitja, els francesos es van repartir entre diverses classes de 2n, 3r i 4t d’ESO. I, pel que sé, en algunes classes els hi van fer fer deures quan, pobres, amb prou feines entenien el que es deia. A l’hora de dinar, per sorpresa d’algun alumne i professor, ens vam quedar a l’institut, juntament amb els estudiants francesos. I, he de dir que va ser un dinar molt agradable. Un cop ja vam acabar tots amb els postres, ens van deixar una estoneta per pair i tot seguit vam anar a l’església de St. Pere, on ens van explicar la història medieval del poble i ens van ensenyar les poques restes que hi queden actualment.
Amb tot això, es van fer les sis passades. Tots junts ens vam fer una foto i vam marxar cap a l’institut, on els francesos tenien l’autobús. Es vam acomiadar d’ells i van marxar, rumb a Barcelona. Vam passar un molt bon dia amb ells, diferent i refrescant. En definitiva, crec que parlo per tots o sinó per gran part dels que fem l’optativa de francès quan dic que estaria molt bé que es pogués tornar a repetir. 
                                                                                                                                                             Sara Villà, 3r C

dissabte, 2 de maig del 2015

Guanyadors conte 2n d'ESO castellà

ALGETE (1r premi)

Era una tarde de verano, yo estaba en la tumbona del patio trasero descansando, Marc estaba dentro, en su habitación jugando a la Play.
Fue esa misma tarde cuando mi madre nos dijo que mañana nos iríamos Marc y yo a casa de los abuelos, en un pueblacho de Madrid.
En realidad no era ningún pueblacho, era una ciudad llamada Algete, a unos seiscientos kilómetros de Barcelona, o sea mi patria.
Por la noche yo ya empecé a hacer la maleta, aunque sin gana alguna, por que había escuchado muchas historias de pequeña sobre Algete, todos relacionados con un incidente que hubo en mil novecientos ochenta y siete, con una niña llamada Maria, murió con solo once años de edad, la encontraron muerta en un pozo.
La policía nunca verbalizó la causa de la muerte, así que empezaron los rumores.
Al llegar el día siguiente, a la media hora de levantarme ya estaba lista para salir de casa, y mi padre y mi madre nos acompañaron hasta el aeropuerto.
-Clara, vuestro avión sale dentro de no mucho, ir dirijiendoós hacia la entrada, y cuida de tu hermano, te hago responsable de él.
-¿Cuánto tiempo estaremos allí?-dije cogiendo la maleta-Que acabamos de empezar el verano.
-Un par de semanas.
Suspiré y seguidamente cogí la maleta de mi hermano.
-Bueno pues hasta dentro de dos semanas mamá.
Nos despedimos y me dirigí arrastrando a mi hermano hasta la puerta de embarque.
Después de dos horas de vuelo al fin estábamos en el aeropuerto de Barajas, Madrid.
-¡Clara!-chillaba mi abuela mientras bajábamos las escaleras mecánicas-¡Estamos aquí!
Al llegar a casa de los abuelos, que era un piso no muy grandecito, dejé mis cosas en la habitación de invitados (por mala suerte tenia que compartir cuarto con mi hermano).
El día se me pasó volando, aunque a la vez lento, y encima era unos de esos días nublados, que no te apetece hacer nada, solo vaguear, y se pasó rápido por que pasé jugando a juegos de mesa con los abuelos, mi hermano, en cambio, se pasó el día con la play.
Por la noche, Julia (mi abuela), me mandó a dejar unos viejos documentos al trastero, que está en el sótano.
Le dije a Marc que me acompañara, por que no quería ir sola.
Cuando salimos del ascensor, empecé a tener un poco de miedo por que hacia frio, se oían ruidos, y la bombilla estaba fundida.
Fuimos avanzando lentamente, y raramente, Marc me agarró de la mano por que tenía miedo.
Él tiene diez años, y yo quince, soy la hermana mayor y se supone que tengo que cuidar de él.
Empecé a acelerar el paso, cogí las llaves que estaban en mi bolsillo izquierdo y escogí la llave que me indicó mi abuela anteriormente. La introducí en la cerradura, y entonces fue cuando vi algo moverse dentro del trastero.
Era una sombra oscura y larga, se movía con agilidad, y le dije a Marc:
-No pasa nada, seguro que es un gato o algún animalillo que se ha colado por la ventana.
-S-supongo...
Entonces la sombra se dirigió hacia nosotros.
Empecé a notar mi cuerpo mojado, me desperté y salté de la cama, Marc me había tirado un cubo de agua encima, por puro chincheo.
Resultó ser todo producto de mi imaginación, excepto que si estaba en Algete, y me había ido a dormir un rato.
                                                                                            Vicky Serrulla, 2n A

EL CRIMEN (3r premi)

Éramos una pareja aparentemente feliz, con sus peleas y problemas, pero ninguno tan grave como para acabar con nuestra relación, menos aquel, que me hizo cambiar de parecer. Nos casamos dos años después de conocernos, por la iglesia, por capricho de su padre, quien era el típico hombre que había triunfado en la vida, tenía lo que deseaba y más, y por ello le odiaba.
Más tarde, tuvimos un hijo, llamado Max, un nombre que nunca me había gustado, pero aun así, le amaba. Con tan solo un año de vida, murió ahogado en la bañera, supuestamente por accidente, pero yo sabía que él lo había provocado.  Nunca pudo soportar saber que Max no fuera hijo de su propia sangre, y menos después de haberme acostado con alguien ajeno a él. Mi odio hacía él crecía y no cesaba. Era insoportable. Mi única escapatoria era deshacerme del provocador de ese sufrimiento. Y así fue.
Un día cualquiera, cuando volvía del trabajo, él estaba en la cocina, preparando un postre, escuchando una música a un volumen tan alto que ni siquiera me oyó entrar. Era el momento idóneo para llevar a cabo mi venganza. Cogí una pequeña estatua de bronce del comedor y le golpeé. Le maté, así, sin más. No me sentía mal por ello, al contrario, y menos después de saber todo lo que había hecho. Nunca le había amado, aunque sabía que era mi marido y era mi deber hacerlo.
Me deshice de todas las pruebas posibles y arrojé el cuerpo al río. Sin embargo, las cosas no sucedieron tal y cómo yo había planeado. Dos años más tarde, las pruebas me delataron y descubrieron que yo había sido la

causante de la muerte de Nash. Las diferentes pruebas psiquiátricas revelaron el grave trastorno que padecía, el cual fue el causante de provocar el homicidio que acabó con la vida de mi marido.
Y hoy, uno de Marzo de 1994, después de tres años del asesinato, intento completar parte de la terapia que me asignan, escribiendo hechos tal y cómo los recuerdo, a lápiz y papel, encerrada en mi pequeña habitación entre las cuatro paredes de las que nunca podré escapar. 

                                                                                                                      Júlia Blanes, 2n A

Guanyadors conte 2n d'ESO en català



EL CAGANIU I ELS SEUS GERMANS. (1r premi)

Una vegada hi havia una parella de caderneres que van fer un niu a una mimosa de Miravall.
Al cap de poc temps, dels ous que havien covat la parella d’ocells amb tant d’amor, en van néixer tres caderneretes molt eixerides.
El niu feia goig de mirar: es veien tres caparrons, amb les boques badades, esperant el menjar que els seus pares els portaven.
Els pares ocells no paraven en tot el dia de fer camins, carregats amb mosques, mosquits i altres aliments que agradaven als seus fillets.
De moment, tot anava bé. Els ocellets anaven creixent i els pares només tenien feina a atipar-los i a vigilar que uns gatots que hi havia per allà no se’ls mengessin. Al cap del dia acabaven molt cansats, però eren molt feliços perquè veien fet realitat tot el que havien somiat: un niu molt ben fet, amb els fillets que tots dos havien portat al món.
Tot anava seguint bé, però la tranquil·litat d’aquell niu i d’aquells pares, començava a estar en perill. Els ocellets menjaven tant que cada dia eren més valents i més trapelles i no s’estaven mai quiets. Gairebé no cabien en el niu. Els pares els van ensenyar a fer moure les ales i els van explicar molt bé com ho havien de fer per volar. Amb poques explicacions en van tenir prou, ja que eren molt espavilats.
Per fi va arribar el gran dia. Era una tarda d’estiu, feia molta calor i els tres ocellets estaven xops dintres del niu de tant suar per culpa de la calor que tenien. Els seus pares els van dir:
-Mireu, ja teniu edat de començar a volar i avui és un bon dia, ja que no fa gaire vent i podreu volar molt bé.
Cada dia el pare els explicava coses de la vida,... i la mare els va fer les últimes recomanacions sobre com havien de fugir dels perills, sobre els insectes i llavors què havien de menjar i sobretot com havien de tornar a casa.
Els petits ocells, molt contents i refilant sense parar, van començar a moure les ales i a sortir del niu tot volant. Avançaven a poc a poquet però amb molta seguretat. Els seus pares se’ls miraven bocabadats mentre ells volaven en direcció a ponent, on la claror del sol els pintava d’un color daurat, que acabava de fer més bonica aquells primera volada.
Mentre la parella, ben abraçadeta, estava mirant emocionada tot això que us explico, van sentir un piu-piu que sortia del seu niu. Hi van mirar i quina sorpresa!, van veure que el més petit encara no havia tingut forces per volar com els seus germans i s’havia quedat al niu.
El pare li va dir a la mare:
-Jo hauria jurat que havien marxat tots tres.
La mare li va respondre:
-Jo també.
Però després li va confessar que quan van marxar tenia els ulls tant plens de llàgrimes que gairebé no veia res:
-No m’estranya que hem descomptés.
Mentre miraven el Caganiu es van dir:
-Encara no hem acabat la feina!
                                                                                        Clàudia Margenat, 2n ESO D


LA CAIXETA DE MÚSICA (2n premi)

Tot va començar una tarda de primavera solellada mentre el meu pare i jo observàvem les aigües del mar mediterrani des de la terrassa de casa. Tot semblava tranquil, però a mi em rondava una incògnita pel cap, des de feia estona que em preguntava que devia ser aquell objecte rònec  que des de sempre havia estat allà posat i, que sincerament, mai ningú li havia fet ni cas. Així doncs, decidida a resoldre la meva incògnita, vaig preguntar-li al pare:
-          Pare, què és allò?
Suposo que, per la meva evident cara de sorpresa, ja que era una nena de 5 anys del segle 22 que mai n’havia vist cap, em respongué tot rient : Això és una caixa de música, Mireia.
I jo, com la majoria de vegades, no en vaig tenir prou amb aquella resposta tan convencional i  tota encuriosida vaig dir-li:
-          I per què la guardem si és tan vella?
Llavors ell em respongué: perquè aquesta caixa de música tan vella conté una gran història -va dir misteriosament- i sense jo preguntar-li, me la va començar a explicar.
Encara ara me’n recordo, eren les cinc de la tarda i ens hi vam estar fins que el sol es va pondre. Va començar dient-me:
Mireia, l’any 1936 moltes famílies van marxar a altres països, fugint de la Guerra Civil Espanyola. La majoria van ser deportats a llocs sense cap mena de luxe però per sort, la mare de la teva àvia tenia uns amics a París que li van poder deixar un pis al qual es van mudar ràpidament.
Quan van arribar al pis nou , la teva àvia corregué emocionada per veure el que des d’aquell moment seria la seva nova habitació, a l’entrar-hi, per la seva sorpresa, hi trobà una petita caixa de música.
La majoria de persones, n’estic segur, l’haurien  llençat, no els hi pertanyia, però ella no ho va fer. Des d’un principi, sense saber per què, hi va tenir un lligam especial, era com si ja fos seva, ens explicava ella quan érem petits.
I sense donar-se’n conte hi va anar posant tot allò important per ella. El temps va anar passant i la Matilda es va anar fent gran omplint de records la seva caixa, tot anava bé. Però de sobte, un dia que aparentava ser normal, va resultar un canvi radical de la seva vida, el 3 de juny de 1942 uns homes armats picaren a la porta de casa seva i se’ls emportaren, no sabien a on anaven però, ella va ser a temps d’agafar la seva caixeta de música.
A la fi d’un llarg viatge els va semblar que el tren en què viatjaven es parava, ja havien arribat. En principi no veien res però a mesura que anaven passant els moments a tots els semblava que els havien portat a, un camp de concentració alemany.
Allà, ella i els seus pares s’hi estigueren molt de temps, malvivint i sense cap mena de comoditat. Comparat amb Paris era una tortura, però al final amb les ganes de viure en van aconseguir sortir.
La Matilda amb vint anys continuava conservant la seva caixa de música, ara també amb els records del camp, que no eren gaire bons, però segons el que deia ella, no hem d’oblidar els mals moments, perquè aquests són dels que s’aprèn.
Va conservar aquella caixa de música fins que un bon dia va veure que ja no li pertanyia, que ja no tenia sentit que aquella caixeta continués sent seva i ens la va donar a nosaltres perquè hi poséssim totes aquelles coses importants, tal i com va fer ella.
Quan el pare em va acabar d’explicar aquella història no sabia que dir, només tenia ganes de continuar amb aquella bonica tradició familiar que tan em va captivar.
I des d’aquell dia hi guardo tots els meus petits i grans tresors.
                                                                                                                    Júlia Olaria, 2n C

DOLÇA MEL (3r premi)
 


En Josh, era un noi corrent, totalment normal. Era bastant popular, ja que jugava a la lliga de futbol americà, i no se li donava pas malament. La seva vida, seria perfecte, si no fos pel fet, de que un noi de 18 anys repetidor, l'apallissés a ell i a tots als de l'equip. Es deia Tom, tenia el cabell ros curt, uns ulls blaus gèlids, i era gran, musculós, i un expert del judo.

Aquella tarda, en Josh, va anar amb el seu pare a veure una casa que anaven a comprar. Aquesta, sempre havia sigut d'una família. Durant generacions, va ser de la mateixa família, però ara, la neta del nét del primer propietari, l'havia posada en venta.

La casa, encara contenia alguns objectes personals que la mestressa no s'havia endut. Entre un d'aquests objectes, en Josh, va veure un petit pot de porcellana. El va obrir, i a dins, hi contenia un líquid espès i grogós. El va tastar, i era dolç. Era mel. Va decidir endur-se el pot i posar-se'l a la butxaca, per si després tenia una mica de gana.

Llavors, la seva mare, el va renyar, dient-li que aquells objectes no els podia haver tocat, i ell, se'n va anar enfadat. Va sortir corrents de la casa, i va xutar una pedra, que va resultar que se'n va anar tant i tant lluny, que no la va veure aterrar. En Josh, era un noi alt i esvelt, però no tenia la força suficient com per haver fet aquell gest. Va provar altre cop, a veure si era veritat que de sobte havia tingut tanta força, i ho va provar donant un cop de puny a un cotxe. Aquest, al moment del contacte amb en Josh, es va fer miques.

En Josh, no savia que li estava passant, pero al cap de cinc minuts, va tornar-ho a intentar, ja que li semblava fascinant. Aquest cop, però, tornava a tenir la mateixa força que sempre.

Es va asseure al terra, pensant quins canvis havia realitzat per a tenir tanta força, i per un moment, se li va acudir, que era la mel, ja que no podia haver sigut res més. Va tornar a provar la mel, i un cop després, va comprovar la seva hipòtesis. La causant de tota la seva força, era la mel, però el problema, era que només durava una pocs minuts.

Va prometre's a si mateix, que es guardaria la mel, per les ocasions realment necessàries.

L'endemà, en Tom, es va tornar a ficar amb ell, però en Josh sentia que ja era hora d'acabar amb aquesta història d'una vegada, i va decidir plantar-li cara. Quan en Tom l'anava a pegar, ell va saltar i va dir: -'Aquí no té gràcia que ens barallem. No ho veu ningú, i tú no em pots humiliar davant de ningú. Fem una cosa, demà a les 17:00, tu i jo ens les veurem les cares al gimnàs, i farem un combat de judo. Si ets prou valent com per atrevir-t'hi, ens veiem allà.'

En Tom estava sorprès, però li encantava la idea d'esclafar a en Josh. El que no sabia ell, era que amb la mel,no el venceria mai.

L'endemà, de camí cap al gimnàs, en Josh va presenciar un accident. Un cotxe, va xocar amb un camió, i la conductora, estava xisclant i demanant ajuda als quatre vents, ja que el cotxe estava a punt d'explotar. A en Josh, se li va acudir fer servir les seves últimes gotes de mel per a salvar a aquella pobre dona, però va tenir molt present, el fet de que si l'utilitzava en aquell moment, en Tom l'esclafaria com a una formigueta.

Tot i així, en Josh, va preferir utilitzar-la en aquell instant, així complint la promesa que s'havia fet ell mateix. Es va menjar les últimes gotes de mel, i tot seguit, va obrir la porta molt fàcilment, deixant així una sortida a la pobre senyora. Quan li va veure la cara, li va resultar bastant familiar.

Ara, era hora d'anar a enfrontar-se amb el temut Tom, però quan va arribar, es va trobar a en Tom plorant per telèfon. Quan va acabar la seva conversa, va córrer cap a en Josh.

En aquell moment, en Josh se sentia aterrit, però sorprenentment, no el va pegar, sinó que el va abraçar, i amb un petit fil de veu que li quedava, va dir: -'Gràcies per haver salvat a la meva mare.'
                                                                                                                 Alba Mora, 2n B